16. A plaça

- Els nostres no hi anaven mai, que me sona que era car.

- A més, eren totes estrangeres.

De bon començament, ni Madò Apol·lònia ni Madò Francinaina han volgut dir una paraula. Xafardejaven, això sí, entre elles, davall d’un arbre de la plaça, les senalles plenes de llegums jeien als seus peus. En veure els tres homes que s’acostaven cap a elles, han callat de cop, i els han dedicat una doble mirada plena de curiositat. S’esperaven haver de donar les indicacions per arribar a un carrer, però en comptes d’això, el més gran dels tres, un alt i gras amb pintes de no haver-se dutxat i amb la cara tota suada, els ha dit amb una serietat ridícula: “Senyores, som periodistes i estam fent un reportatge d’investigació, potser podrien ajudar-nos”. “Ai, no, que això ha estat una desgràcia”, ha contestat madò Apol·lònia tot d’una. Es pensava que volien sebre coses del fosser, el tema de conversa que, des fa uns dies, monopolitza les converses i les xafarderies de la vila. Però no, l’home aquell una mica desagradable i els seus acompanyants (un jove i un tipo molt magre que carrega una bossa enorme) estan interessats en un altre tema. Però ni madò Apol·lònia ni madò Francinaina volen xerrar de putes, que aquest és un tema molt lleig. “No, no, que no en sabem res”, han dit, i ja se n’anaven.

- És per això de la coreana, - ha intentat en Figueredo, amb èxit.

         - Ai, la pobra, ha tengut una vida molt desgraciada...

         - Però si és bona gent, el que passa és que, clar, n’hi ha que no tenen fortuna.

         - I és vera que al fosser se’l veia enamorat...

         - No pensaran que ella té qualque cosa a veure, ella no seria capaç... –deia madò Apol·lònia.

         - Ui, no, no, que una cosa és una cosa i una altra cosa és una altra cosa... – afegia madò Francinaina.

         - Això ha estat molt lleig, una desgràcia, però la nina... no, pobreta meva, ella no en té la culpa...

         - Ha tengut una mala vida, això sí, però no la veig capaç de...

         Encara a mig marxar, a punt d’agafar les bosses, les dues dones han reculat una mica, sense que es notàs gaire, és clar, que no han de semblar interessades. En Figueredo sap com ha de continuar:

         - No, ens interessa saber si les seves companyes...

         - Quines companyes? – ha demanat madò Francinaina, sense sebre que ha mossegat l’ham, que ha caigut al parany de quatre grapes.

         - Les de la casa...

         - Quina casa? – ha preguntat madò Apol·lònia, un pèl impacient.

         - A fora vila... no hi havia una casa de contactes? No sé si encara hi és...

         - Ui! – ha exclamat madò Francinaina – d’això ja fa anys! Però la coreana... hahahahah, ella mai no hi ha treballat, allà, pobreta meva.

         - Que és que aqueixes eren de luxe, que en diuen, - ha explicat madò Apol·lònia – i la coreana... la coreana de luxosa no té ni el malnom.

         - Què vol dir, “de luxe”? – ha insistit en Figue.

         - Bé , vostè ja ens entén, d’aquestes que són més cares, pentura és que són més guapes.

         - Que no, Apol·lònia, que fan coses estranyes...

         - Què vols dir, “estranyes”?

         - Ai, sembles beneita, tu ja m’entens, coses d’“aqueixes”

         - D’aqueixes de quines?

         - Que no ho fan “normal”!

         - Què vols dir, amb “normal”?

Madó Francinaina s’ha posat nerviosa, però era igual, perquè semblava que els visitants no volien detalls. El jove donava coces en terra, com un cavall a l’establia, es distreia amb una pedreta que hi havia al carrer. El magre de la bossota rebufava i madò Apol·lònia i madò Francinaina han pensat que devia ser fotògraf. Els fotògrafs sempre rebufen. L’únic que semblava un pèl impacient era el gros desagradable, el que havia dit que eren periodistes.

- Tenc por que només hi anaven gent importanta. –ha mormolat Madó Francinaina de sobte, i mirava per tot arreu, inquieta. En Figueredo ha imitat el seu posat i ha preguntat amb veu ben baixa: “Importanta?”

- Sí... – madó Francinaina mirava a costat i a costat, fixant-se bé en l’entrada de tots els carrers que s’abocaven a la plaça, i entre dels arbres, com si algú s’hi amagàs allà, rere qualsevol cantonada. – Diuen, que jo no ho sé, que hi havia fins i tot polítics. Però polítics dels grossos.

- D’aquells qui comanen... – ha rematat madó Apol·lònia, també en un secret pinçat a la gola.

- Estrangers? – ha demanat en Figueredo.

- Noooooooooo, bé , sí, també. Però molts eren d’aquí... Gent de l’illa, de les rodalies...

- Del poble?

- No, els nostres no hi anaven mai, que me sona que era car.

- A més, eren totes estrangeres, - assegura madò Francinaina, com si els estrangers no haguessin de voler res de les estrangeres, com si ja n’estiguessin tips. Tot d’una després s’explica: - Vull dir que la coreana no s’entendria mai amb elles, perquè en realitat, encara que nòmiga “coreana” és de Terol.

- Què dius, de Terol! – li corregeix madò Apol·lònia. – És de Múrcia.

- La coreana? La coreana és de Terol, que li tenc sentit a dir a n’Àngels del forn.

- I n’Àngels del forn com ho sap? Ca! La coreana és de Múrcia ben segur. Ho sé cert perquè m’ho va dir na Pura de la bugaderia.

- Na Pura s’ho inventa tot. No te’n recordes quan va dir que en Tomeu de Ca’n Taleca s’havia casat amb una índia?

- Bé, era filipina. Tothom se pot equivocar...

- Senyores, senyores... – en Figueredo intenta posar una mica de calma. El magre de la bossa grossa s’ha assegut a un banc, sota una palmera esmorteïda per l’estiu i la pols, i s’encén una cigarreta. El més jove passeja amb passes curtes per la plaça, sense fixar-se en res, sense un romb fix, sense impaciència. – supòs que no deuen sebre qui era el propietari de la casa, no?

- Ai, no! Per l’amor de Déu, Senyor! Aquestes coses se les guarden bé de dir.

- Mala gent, això segur. Gràcies a la Puríssima, no en sabem res.

I ja tornaven a agafar les senalles apressadament per partir com abans millor quan madò Francinaina recorda alguna cosa.

- Allà mateix és on van matar l’alemany aquell, no?

- Ai, quina desgràcia! – coreja madò Apol·lònia – no en sortim, de disgustos!

- Sí, va ser en aquella mateixa casa – reconeix en Figueredo. - No crec que una cosa tengui res a veure amb l’altra, però...

- Sabeu què vos dic? Que la casa està maleïda! –salta madò Apol·lònia.

- No te pots estar de dir dois! –grinyola madò Francinaina – quines bestieses!

- Ho dic ben en sèrio! Els meus pares ja m’explicaven que hi havia coses rares, allà dalt.

- Aquest senyor no vol sebre què deien els teus pares! No veus que és periodista? Aquesta gent treballa amb l’actualitat. L’actualitat, Apol·lònia! Saps què és això? I fan feina amb les coses reals. I tu te poses a xerrar de fantasmes!

- De fantasmes, no, de malediccions... – madò Apol·lònia arronsa les espatlles, no té ganes de discutir. A més, ha recordat que ha de comprar olives, i encara li tancaran la parada. Agafa la senalla, decidida. Madò Francinaina la imita. – Bé, però que la coreana no té res a veure, pobreta meva. – comencen a dir com a comiat.

- Ui, no, no, que hi ha gent molt desgraciada, i que la vida no l’ha tractada bé...

El magre de la bossa grossa es posa dret a poc a poc, el més jove continua fent voltes per la plaça amb les mans dins les butxaques dels shorts. Les dones es fixen en què tots tres duen pantalons curts. El gros un pèl desagradable els ha donat les gràcies amb un somriure ple de dents grogues.

- I això on sortirà? A la ràdio?– ha demanat madò Apol·lònia.

- Ets curta! No veus que no hi ha d’allonses per gravar la veu? Això deu ser per a un diari o una revista! – li ha aclarit madò Francinaina en veu ben alta.

- Ah, a jo m’agradaria que sortís al Lecturas. – ha somrigut madò Apol·lònia.

- Noltros, a ca nostra, sempre compram el Últimas Noticias.

En Figueredo dissimula un gest agre de disgust. - Justament noltros som de la competència – exclama amb una rialla.

- Diries millor de la “incompetència” – afegeix el magre de la bossa grossa, que s’ha acostat fins a ells. Aleshores es fa un silenci molt dens perquè ningú no entén la broma o, en fi, a ningú no li fa gràcia.

Rere la insistència de les dones per sebre quin dia han de comprar l’exemplar en què sortiran les seves declaracions, en Figueredo s’inventa una data qualsevol, tot esperant que l’Alzheimer les faci oblidar abans que acabi la setmana. Després elles dicten els seus noms complets mentre el periodista els apunta acuradament en un full que acabarà a la paperera de la pròxima cantonada.

ã Arc-46
ã Llucia Ramis i Laloux