|
Ferran Lupescu ---------------------------------------------------------------------------
---- Tornar
(Pròlec de Literatura mallorquina i compromís polític.
Homenatge a Josep Maria Llompart)
Quan hi ha molts d'homes sense dignitat
n'hi ha sempre d'altres que tenen en si
la dignitat de molts homes
(José Martí)*
I
Fal·lible com tota activitat humana, la crítica encara
no ha valorat en la justa mesura l'aportació de Miquel López
Crespí al nostre panorama literari. Una obra ingent i encara en
ple curs d'elaboració individualitza Miquel López Crespí
com a un dels autors més singulars al si d'una promoció
literària tan nodrida i, en conjunt, tan brillant, com és
la seva generació dels anys setanta.
Perquè Miquel López Crespí és, per damunt
de tot, escriptor. Un escriptor vocacional, de dedicació intensiva,
d'una creativitat inquieta, furient, hom diria que irremissible. El nostre
autor ha assimilat influències múltiples i molt diverses:
de Céline a Nazim Kikmet, de Miquel Hernández a Anselm Turmeda,
de Pere Quart i Maiakovski a Rosselló-Pòrcel i els clàssics
xinesos, passant pels glossats de sa Pobla i el millor cinema universal.
Amb molt esforç i una densa peripècia vital ha atès
una unitat dialèctica en permanent tensió creativa: aqueixa
seva veu característica, desplegada en una varietat insòlita
de modulacions i tons, d'òptiques expressives i d'aproximacions
formals, de gèneres (des)codificats i d'àmbits temàtics.
De la seva mà recorrem un al·lucinant joc de miralls on
es reflecteix una realitat complexa, contradictòria, i al si de
la qual cadascuna de les peces ens encara sense concessions amb nosaltres
mateixos i amb el nostre medi, sigui mitjançant la unitat subtil
de fons i forma, sigui per lúcida desconjunció entre continent
i contingut. Fins i tot esberlada, la sala de miralls ens retorna un retrat
de cos sencer. Amb la profunda unitat del seu estil inconfusible.
El corpus literari de Miquel López Crespí compon un fresc
multiforme de la vida del nostre país en els darrers trenta o quaranta
anys, important com a document històric fiable i substancial per
la vàlua intrínsecament artística. López Crespí
ha produït algunes de les pàgines més intensament líriques
de la nostra literatura. També algunes de les més tenses
i amargues. Totes, però, recorregudes per un batec humanista de
càlida autenticitat; per un alè de frescor, alhora; àgil,
ara rialler i adés solemne, però sempre amb una lucidesa
incorruptible que ens parla de la vida real de la gent real; del pas del
temps, dolorós, i tot allò que hem perdut; d'una alegria
juvenil per un futur que ha de ser nostre; d'una passió constructiva
tothora renovada.
Poeta notable, dramaturg experimental, novel·lista en creixença,
memorialista eminent, publicista agut (el més llegit de Mallorca,
i el més influent; sorprèn que no se'l disputin diaris i
revistes a mata-degolla), Miquel López Crespí, emperò,
s'ha dedicat preferentment a la narrativa curta, on ha excel·lit
amb autèntiques obres mestres: una bona antologia dels seus contes
constituiria un dels volums de narrativa més importants de la literatura
catalana contemporània. Pensem, per exemple, en joies com El
viatge, La pel·lícula d'aquesta nit, Acqua Alta, El darrer
guerriller, Una dona mallorquina, Genteta de ciutat, Un viatge imaginari
o Plou torrencialment en tots els indrets d'aquesta història,
resplendents i tallants com un univers minúscul, enganyosament
senzilles; perfectes.
És clar que la faceta literària de López Crespí,
important com és, s'inscriu en una activitat múltiple com
a intel·lectual orgànic del seu poble. Aquest trist poble
nostre torturat i subaltern que habita el triangle de foc estès
de Salses a Guardamar, de Fraga i el Carxe fins a Maó i l'Alguer.
Certament, entre el públic general en Miquel és conegut
sobretot en tant que intel·lectual crític d'honestedat proverbial;
com a lluitador incansable per la reunificació i la independència
de la nostra pàtria; com a revolucionari exemplar sota la bandera
del marxisme; com a combatiu militant nacional-popular internacionalista
en la clandestinitat dictatorial i contra la vergonyosa transició
i sota l'actual règim postfranquista. Sempre en la seva condició
de simple ciutadà mancat de cap mena d'infrastructura de suport;
i, encara, en difícil condicions de precarietat material, com veurem
tot seguit. És un referent de dignitat personal i de coherència
pública per a molta, molta gent; més que no sospita ell
mateix: supervivents de la guerra i de la Negra Nit, companys de generació
i cada cop més i més joves.
Tot allò que en fa un exemple per als sectors més conscients
del nostre poble el converteix alhora en una nosa collonera per als cercles
oficialistes. És lògic. La seva activitat incessant contra
el mur de silenci contribueix a esquerdar, "com un vell talp",
un statu quo amnèsic acuradament construït i ferotgement defensat.
Més: la seva mera existència constitueix un greuge persistent
als ulls dels oportunistes; hi veuen reflectida llur mateixa imatge d'abans
de vendre's la consciència; hi sospiten la viabilitat d'uns principis
que pretenen ben caducs. Així, el nom de Miquel López Crespí
no es prodiga pas als grans mitjans de comunicació, ni es baralla
en aqueixes plataformes de consagració pública oficial a
les quals ja sobren Salvat i Bartra i Espriu i Pedrolo i... (1) En Miquel
té més aviat vetat l'accés a determinades editorials,
a determinats premis, a determinats diaris: els més importants,
o els més notoris. Amb tot, produeix, i, miraculosament, publica;
publica molt, de fet: se sap que és l'autor més guardonat
dels Països Catalans (encara tenim un coixí etnodemogràfic,
sembla); i ha editat ben bé una trentena de títols, sense
comptar les traduccions a diverses llengues ni les contribucions en volums
col·lectius. Les seves obres, però, no obtenen aquella crítica
puntual i responsable que contribueix a orientar tant l'autor com el públic;
ben al contrari: són rebudes, en alguna ocasió, amb furioses
campanyes rebentistes i fins injurioses que acaben desacreditant-se totes
soles (1994 en el record!); o bé, més sovint, són
acollides per un universal silenci minuciosament orquestrat. No dubto
pas de l'honestedat professional d'aquells crítics que són
efectivament honestos; simplement constato que, si no hi mitgen circumstàncies
fortuïtes, difícilment pot ser estudiada, analitzada, avaluada
seriosament una obra que hom no coneix perquè el seu autor no "sona"
allà on caldria, (2) o bé si ens el fan sonar a "autor
menor, creu-me: un mediocre grafòman que reiteradament empastifa
la dignitat dels nostres premis literaris amb els seus originals malgirbats
i les seves dèries de l'any de la picor". No es tracta de
cap cas únic, ni tan sols excepcional: la lluita de classes en
el camp de la cultura és una jungla ferotge. Perquè és
d'això, que es tracta, en darrera instància: de lluita de
classes. En el cas català, necessàriament imbricada amb
un projecte o desprojecte nacional: bastir una cultura nacional popular
de masses, viva, rica, diversa (on caben Manent i Estellés, Ausiàs
March i Patrick Gifreu, Palau i Fabre i Floch i Camarassa), lliurament
interrelacionada amb les altres cultures del món; o bastir una
cleda regional (tres, quatre, cinc cledes regionals) formalment noucentista,
però pairalisto-vuitcentista de contingut, amb què aprofitar
els mobles mentre l'edifici s'esfondra.
II
El cas que ens ocupa té un marc i un rerafons. Per qüestions
d'espai només podrem apuntar-los de manera ultrasimplificada.
Estem pagant les conseqüències d'una transició desastrosa
en què el franquisme se succeí a si mateix en forma de democràcia
burgesa transformadora d'algunes coses perquè no canviés
res d'essencial, és a dir, per tal de preservar el sistema capitalista
i la "sagrada unidad de España". Els estralls de la dictadura
no foren corregits, sinó legitimats com a sòlid fonament
de la democràcia. Així, la llengua. Així, la consciència
nacional. Totes les energies i experiències acumulades foren llençades
per la borda, juntament amb la memòria històrica, amb la
consciència cívica i, és clar, amb un projecte de
reconstrucció nacional catalana manifestament incompatible amb
el projecte de construcció nacional espanyola via absorció
total dels pobles oprimits; projecte que, efectivament, s'ha desplegat
i es desplega amb tota mena de mitjans, des de l'Estat espanyol i des
de la societat civil espanyola, al mateix bon ritme amb què hom
desmantella(va) la capacitat de resposta del poble català, guardiabaixat
per un model autonòmic desestructurador i per la cofoia intel·lectualitat
regionalista del nou règim. Tot plegat, en un marc internacional
definit per la fugida endavant del capitalisme en l'estadi neoliberal,
la segona guerra freda, l'esfondrament del socialisme degenerat i la consegüent
configuració d'una nova forma paorosa de mundialització
("globalització", insisteixen els que saben poc d'anglès
i no gaire català) amb imposició del "pensament únic"
postmodern. Diverses generacions ja no han conegut cap altra cosa. Mentrestant,
com a societat nacional hem perdut un quart de segle decisiu. El 1975
la nació catalana era l'àmbit d'un projecte de futur col·lectiu
(etnolingüístic, sociopolític, cívico-ideològic),
la catalanitat era prestigiosa i la immigració estava disposada
a integrar-se. En acabat, les regles de joc de la transició i del
postfranquisme interceptaren l'evolució endògena de la societat
catalana, blocada i reconduïda, i hi forçaren la inversió
de tendències. En aquests vint-i-cinc llargs anys les administracions
autonòmiques han provocat el marasme actual: entre llur inacció
(o contraacció) paralitzadora i refragmentadora, d'una banda, i,
de l'altra, l'activisme frenètic de l'imperialisme etnocida, ha
progressat, i força, l'espanyolització (lingüística,
cultural, identitària) dels Països Catalans del sud de l'Albera;
i ha progressat, precisament, perquè no ha avençat la recatalització.
Per tal de consolidar l'articulació regional ("encaix",
en diuen ara) en la "governabilitat d'Espanya", hom desarticulà
una unitat nacional pancatalana que anava cristal·litzant. Atès
que la normalització només pot ésser conscient, en
desincentivar l'orgull nacional hom ha promogut objectivament l'autoodi
reprovincianitzador. Ocupat per llengues estrangeres l'espai comunicatiu
català, el mateix registre estàndard és pressionat
pel lightisme catanyol. Com sigui que s'ha fet molta propaganda bilingüista
adreçada als catalans, però no cap passa per a catalanitzar
els hispanòfons, avui són els catalans els qui tendeixen
a assimilar-s'hi. De cara a Catalunya Nord i a l'Alguer, el contraexemple
no pot ser més devastador.
III
Algú hauria de reconstruir la branca específicament literàrio-cultural
d'aquest procés, científicament, metòdicament: qui,
quan, com, on, per quins mitjans, amb quines eines, des de quines plataformes.
Breu; a la mort de Franco, la nostra literatura nacional vivia un moment
eufòric: amb riquesa i varietat de propostes, els creadors -en
especial els joves- avançaven espontàniament per la vida
nacional-popular consagrada en aquella obra col·lectiva de tot
un poble que fou el segon Congrés de Cultura Catalana; sense detriment
de post-ribians com Joan Triadú, la crítica i la historiografia
literàrio-cultural eren hegemonitzades per l'escola de Joanquim
Molas conjuntament amb un Josep Iborra, un Lluís Alpera o un Pérez
Moragon; tot plegat reflectia una dinàmica social en marxa ascendent.
Pels volts del 1979, a penes consumada la transició, el clima de
frustració i de marasme ja era general, en la literatura i arreu;
Patrícia Gabancho ens n'ha llegat una fotocòpia d'extrema
lucidesa (3). Però els minirègims autonòmics començarien
a actuar tot seguit; cada fragment autonomitzat de la nació es
bastirà la seva cultureta oficial convenientment aïllada de
les altres, i entre tots bastirien una esplèndida impotència
(4).
Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència
pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intel·lectual
conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit
a la butxaca, mentre l'intel·lectual que romania crític
era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica,
o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència.
Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria
munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò
que anomenaven "resistencialisme" i instant els escriptors a
produir una literatura "normal", és a dir, acrítica,
integrada i narcotitzadora. Hom comença a parlar de "productes
culturals", i hi ha qui es lliura a una lluita fratricida per tal
d'enfeudar el públic catalanolector ja existent, en comptes d'ampliar-lo
mancomunadament a expenses de la cultura imperial. Era, és clar,
la mateixa mentalitat que presentava com a "política de mormalització
lingüística" la mera despenalització del català
en certs usos, a títol merament optatiu, sense mobilització
ni conscienciació de les masses i sense la menor reculada tendencial
de la llengua sobrevinguda. Aquesta desarticulació organitzada
no podia adduir inconsciència: era l'època del Manifest
d'Els Marges, de valents articles de Pitarch i Leucà a Serra d'Or,
de l'emblemàtic Ara o mai de Joan Fuster i dels reculls d'Aracil
en volum; de la "batalla de València" i el Manifiesto
dels colons; de l'agressiu neoespanyolisme impulsat i legitimat pel PSOE;
d'una persecució antiindependentista la complicitat mediàtica
amb la qual acabaria provocant la naixença del verb criminalitzar.
Allà on hi havia una burgesia amb tradició autoctonista,
és a dir, al Principat i a Mallorca, la neocultureta oficialista
s'emmotllarà sobre les supervivències de la branca dretana
de la cultura nacional: noucentisme i Escola Mallorquina. Des de l'òptica
de la meva generació i des del meu camp de la poesia, el crític
Ramon Salvo sintetitza lúcidament aquest procés: "La
situació político-poètica d'aquells anys [decàda
dels setanta] va fer que un mateix s'hagués de construir la seva
pròpia tradició a cops d'intuïció i d'afinitats
electives donada la pèrdua, a causa del franquisme, dels referents
dins la tradició poètica catalana. A més, es vivia
al carrer. En aquell context, diferents vies poètiques intentaven
obrir-se camí lluitant contra el corrent hegemònic, la poesia
social-realista, en un doble front antagònic i des de posicions
divergents: una nova avantguarda i un nou formalisme. La primera, una
poesia formal que preconitzava la recuperació del metre i de la
rima i d'un llenguatge culte. En darrer terme, dues posicions que tenien
molt a veure amb les Dues Catalunyes: jocfloralescos i xarons, d'Angel
Carmona, mítica obra del 1967. I continua: "Els anys vuitanta
van significar, a Barcelona, la consolidació poètica i editorial
dels nous formalistes i, per tant, l'ostracisme dels altres. Amb escases
possibilitats de publicar, l'activitat dels neoavantguardistes s'havia
de desenvolupar en ambients perifèrics i havia de donar-se a conèixer
per mitjà d'unes vies que no fossin únicament les de l'edició"
(5).
Com ja apunta Salvo, aquest pseudonoucentisme imitava l'original no tan
sols en la forma externa, sinó també en els mètodes
monopolístics que Alan Yates ens descriu magistralment en referència
a la "jubilació" anticipada (i forçosa) de què
feren objecte els modernistes, i, més en particular, els seus novel·listes
(1906-1925): "La mentalitat noucentista no reconeix discrepàncies
ni neutralitats: només hi ha amics i enemics declarats, i a la
guerra com a la guerra. Al nivell teòric aquesta perspectiva militant
redueix cada qüestió a una antinòmia -la Ciutat contra
el caos, el Nou-cents contra el vuit-cents, la Poesia contra la novel·la,
'la jovenesa escollida' contra 'els nostres besavis'. [Per bé que,
com subratlla Yates, la darrera promoció modernista pertanyia exactament
a la mateixa generació que els fundadors del noucentisme] La teoria
havia de tenir una aplicació social, sobretot en vista de les dimensions
microcòsmiques del món literari i cultural de Barcelona.
Esdevé una pugna entre els elegits i els despistats, els intel·lectuals
vencedors (que es qualifiquen de joves) i els intel·lectuals vençuts
(que són qualificats de vells). La iniciativa surt constantment
dels noucentistes: la tàctica és d'ells. Així llur
rebuig de la novel·la pren sovint la forma d'una hostilitat directa
i personal contra els novel·listes que volen isolar. Llur exclusivisme
literari no solament estronca un corrent d'activitat, sinó que
també fereix les personalitats que s'hi associen. L'agressivitat
es manifesta de dues maneres. Hi ha a vegades el xoc directe, l'insult
públic, la morrada. Més sovint, però, s'expressa
a través del menyspreu o l'omissió, i en el favoritisme
exercit des d'una situació de monopoli dels òrgans culturals.
Dirigida contra l'escriptor, aquesta és la forma d'antagonisme
més insidiosa i destructiva, ja que, sense permetre-li replicar
ni polemitzar, li nega reconeixement tant de la seva obra com del seu
valor individual". (6) Mutatis mutandis...
Del 1985 endavant, si la literatura ascendent és un metallenguatge
que parla d'un metallenguatge sense referent extern, certs nous corrents
crítics consistiran en una mera anàlisi del discurs que
nega cap importància al contingut (el fons consisteix en la forma)
i al context històrico-social d'autor i d'obra, però que
els té presents obsessivament a l'hora d'execrar el "nacional-comunisme",
de rellegar a les teranyines de l'obsolescència els grans mestres
incòmodes (ja ho hem vist: Salvat, Pere Quart, Bartra, Espriu,
Pedrolo, Fuster, Estellés...) i de proclamar els botiflers Pla
i Villalonga com a màximes figures de la literatura catalana contemporània,
en manifestació simptomàtica d'un cert estat de consciència
cívica. Això no pot impedir, però, que la historiografia
literàrio-cultural (amb "moletes" i d'altres) visqui
una plenitud lluminosa i fins hom rescati de l'oblit noms tan valuosos
i grats com els de Juli Vallmitjana, Alfons Maseras, Ramon Vinyes, Diego
Ruiz, Frederic Pujulà i Vallès, Aurora Bertrana...
Hi ha la maduresa d'un Crim de germania, el jove classicisme d'un
Camí de sirga, l'actitud guerrillera d'un Abans moros
que catalans, l'inesgotable humanisme d'un Josep M. Espinàs,
valuoses veus periferitzades en Renada-Laura Portet, en Rafael Cària,
en Emili Rodríguez Bernabeu... Amb tot, avui la literatura catalana
-en contrast objectiu amb la puixança de la seva historiografia-
es debat sota la fèrria dictadura clànica d'aqueix neoformalisme
filonoucentista amb incrustacions postmodernes que van aguditzant-se entre
incomunicació autista i ultrarelativisme exprès. Un neoformalisme
bastit amb voluntat elitista i sobre uns principis típicament carques:
és la branca literàrio-cultural d'aqueixa ideologia dretana-postindustrial-involucionista
amb què s'identifiquen tots els partits del règim i amb
què hom ha homogeneïzat l'anomia del nostre poble mitjançant
un forçament de la societat altament traumàtic. N'ix un
producte banalitzador, literàriament eixorc i infrastructuralment
excloent, quan no persecutori, que es consum en el seu buit, es gira d'esquena
al país real, provoca un divorci greu entre l'escriptor i el seu
poble i contribueix a desprestigiar la nostra cultura i la nostra llengua,
en projectar-ne una imatge, obscenament falsa, d'artifici oficialista
pretesament sobreprotegit contra una altra cultura que fóra la
realment viva, popular, espontània, jove i moderna, exclusivament
expressada, és clar, en espanyol, francès o italià,
segons el fragment de mapa que toqués a cada catalanet. I tot aquest
parament artrític es promociona en un moment històric en
què, insistim-hi, estan sota mínims i en regressió
minuciosament programada el nivell de consciència nacional catalana,
l'autoestima col·lectiva, el sentit cívic i la lleialtat
lingüística; camps, un a un, on va consolidant-se el compromís
actiu i exterioritzat amb una botifleria públicament prestigiada;
fenòmen, aquest, que -no és casual- comporta un adotzenament
incívic prou vistent. Davant això, vinga capelleta i trabanqueta
i matera enfurismada en comptes de lleial discrepància dins la
solidaritat contra l'agressió esterna enemic comú i real.
(7)
Tampoc el món oficialista no està gaire satisfet de la situació
actual; de fet, s'hi avencen ambicioses propostes de solució. Hi
ha qui, amoïnat davant la qualitat mitjana de l'allau editorial (com
si les literatures grega, danesa o txeca constessin exclusivament d'obres
mestres), propugna una reducció dràstica del nombre de premis
literaris, per tal que n'hi hagi ben pocs i ben prestigiosos, i, fàcilment
controlables, els guanyin exclusivament els pocs autors preseleccionats
que cal consagrar tant sí com no. Més enllà d'una
espectacular operació monopolista, això suposaria reduir
greument la presència social de la literatura catalana (un dels
fronts emblemàtics de la nostra cultura), a banda de desincentivar
la creació, atès que els premis són avui la via habitual
o exclusiva amb què donar-se a conèixer i/o publicar. Hom
ataca, així mateix la "militància" lingüístico-nacional,
segons sembla "excessiva", que "encara", talment llosa
cavernícola, arrossega la literatura catalana; com si, en una nació
precaritzada, la normalització literària consistís,
precisament, a desnacionalitzar-se; com si el nostre món mediàtico-referencial
no estigués ja sobradament desnacionalitzat; com si tota una literatura,
en bloc, hagués d'atènyer aqueixa definició esbiaixada
de "normalitat", i l'hagués d'atènyer per la singular
via de trencar amb la realitat social en què se sustenta; com si,
en definitiva, l'anormalitat radiqués en l'epifenomen literari,
i no pas en la societat mateixa, que, més enllà de cortines
de fum, és precisament el que cal normalitzar si hom vol que les
seves manifestacions, literàries o altres, arribin algun dia a
ésser normals.
Cal remarcar com aquesta mena d'oficialisme actual comparteix tots els
defectes del noucentisme històric sense cap de les seves virtuts.
Perquè, en contrast amb el noucentisme literari, el noucentisme
institucional sapigué bastir la infrastructura social d'una cultura
autòctona moderna, amb contingut autènticament nacional,
relativament interclassista, i amb tot d'aspectes progressius. I això,
fins a l'extrem que, quan la societat catalana passà comptes amb
el noucentisme (1925-1939), les classes populars tingueren prou base per
a tendir a fer-se amb les regnes de la nostra cultura en camí de
consumar un llarg procés cap a la plenitud en tot l'àmbit
nacional. En canvi, el posttransfilonoucentisme d'avui, com a repetició
d'una òpera tràgica en clau de patètica mascarada,
no ha bastit sinó el buit als peus de tots al llarg d'aquests vint-i-cinc
anys de deixació regional. Heus ací el context.
El context. El rerefons. Que a aquestes alçades una Margarida Aritzeta
"encara" hagi de patir pel relleu generacional de la nostra
literatura, com en ple franquisme, ja ho diu tot. En alguna ocasió
el gran Carles Fontseré ha denunciat (el cito de memòria)
com "Catalunya té mentalitat de suburbi estato-unidenc".
Un reflux omnipresent en tots els racons de l'existència: "El
nen actual no té models masculins progressistes", apunta Josep-Vicent
Marqués, "i per tant retrocedeix a nivells de masclisme ja
superats socialment". (8) El doctor Badia i Margarit, ben poc sospitós
d'alarmisme, constata: "El repàs (...) de la situació
real de la llengua catalana atueix l'observador sense prejudicis";
"el balanç és aclaparadorament negatiu. Les mancances
pesen molt més que els progressos (...). Per evitar de caure en
una situació que els entesos ja haguessin de qualificar d'irreversible,
cal fer-hi un tractament". (9) Com ha dit Joan Rendé: "si
d'aquí a mitja dotzena d'anys encara no ha sortit un Alí
o un Mustafà que guanyi el Premi Sant Jordi de novel·la,
és que només (...) haurem sabut fracassar, per última
vegada, la definitiva". (10)
IV
Mentre l'hispanocofoisme mediàtic es pretén impertorbable
i els prepotents colonialistes es fan els màrtirs, els medis oficialistes
comencen a pronunciar algunes de les constatacions que ens han censurat
durant dècades. Entre terceres vies d'autoengany i nous tipus d'agressió
"no nacionalista" (!), entre tufs de desfeta acoquinada, el
nostre poble no es resigna al suïcidi. Es multipliquen -ho hem vist-
les veus d'alarma; més: les iniciatives concretes de redreçament
col·lectiu. Des de múltiples entitats cíviques i
congressos sociolingüístics (vegeu Ideologia i conflicte lingüístic,
Bromera, 2001), col·lectius d'intel·lectuals (així,
Per un nou estatut social de la llengua catalana, 1997), univesitats (per
exemple, la Lletra de convit 2001), processos unitaris (Vinaròs,
Montblanc-Elx), tesis doctorals, certes actituds de l'IEC, fins i tot
càrrecs públics (Manifest de València, 2000); des
de la Declaració universal de drets lingüístics (1998)
i autèntics llibres blancs (vegeu La llengua catalana al tombant
del mil·lenni, Empùries, 1999), lúcids informes de
l'Associació d'Editors en Llengua Catalana (consulteu el de 1998),
algun jove corrent historiogràfic que trepitja fort des de la cientificitat
i la ferma consciència nacional; i símptomes com la Comissió
de la Dignitat i el moviment Veu Pròpia, eines com Vilaweb i Contrastant
i el Fòrum per l'Autodeterminació, plataformes reestructuradores
com els casals Jaume I i el tercer Congrés de Cultura Catalana...
(11) El ressò (que no el recondueixi la infiltració oportunista!)
ja no es limita als convençuts de sempre: minories cada cop més
nombroses, cada cop més conscients, activíssimes, comencen
a irradiar en cercles que s'amplien en espai i en densitat. En tots els
camps. També en el literari. Com la novel·la sota la nit
noucentista, la realitat reemergeix, i sura.
Miquel López Crespí és un d'aquests cercles d'irradiació.
Aquesta obra que, per deferència de l'autor, tinc l'honor i la
satisfacció de presentar-vos, és una de les denes de la
complexa maquinària constituïda pel seu cicle de reflexió
memorialística; un punyent exercici d'introspecció col·lectiva.
En tant que se centra en el món literàrio-cultural, la present
obra enllaça amb Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984,
2000); en tant que crònica global, entronca amb L'antifranquisme
a Mallorca (1950-1970) (El Tall, 1994) i amb No era això:
memòria política de la transició (El Jonc, 2001);
el recent Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps
de la barbàrie (Calima, 2002) relliga ambdós blocs entre
si i amb l'obra estrictament literària.
"Quan hi ha molts d'homes sense dignitat..." José Martí,
és clar, no va conèixer Miquel López Crespí;
però coneixia alguns homes de la mena i el tremp de Miquel López
Crespí.
Gràcies, Miquel. Per la teva obra, i per tu.
Ferran Lupescu
L'Hospitalet de Llobregat, octubre 2002
* Traducció de Jaume Fernández i Calvet, revisada per F.L.
amb l'original espanyol a la vista.
(1) Per a una anàlisi útil i contradictòria de les
instàncies de consagració al si de la literatura catalana,
en el passat i avui, vegeu: Ollé, Manel. "La invenció
de la tradició literària: formació i transformació
del cànon". EN: Ollé, Manel; Pla i Arxé, Ramon;
Subirana, Jaume (coordinadors). L'estudi de la literatura catalana: ordre
i cànon. Barcelona: UOC, 2001.
(2) "Algunes obres de pes surten en llocs marginals o comarcals
i, per tant, no són descobertes pels centres oficials de decisió
fins molt temps després d'haver vist la llum. O, al contrari, surten
en el cor mateix dels grans centres i, per tant, gaudeixen d'una amplificació
publicitària que, sense tenir en compte els mèrits, les
projecten cap a regions d'excepció. (Quantes vegades, un ximple,
gràcies a un triomf electoral, a l'oportunitat d'un premi, fins
i tot a la màgia d'un matalàs, s'ha convertit en un prodigiós
poeta. O en un editor eminent.) Per últim, algunes obres importants
són publicades pòstumament i, per tant, fora de temps. O
al final d'una vida arrossegada (...)". Molas, Joaquim. Fragments
de memòria. Lleida: Pagès, 1007. Pàg. 118.
(3) Gabancho, Patrícia. Cultura rima amb confitura: bases per
a un debat sobre la literatura catalana. Barcelona. Edicions 62, 1980
(L'Escorpí; 42).
(4) Gabancho, Patrícia. "Arts i lletres: la dimissió
creativa dels joves". EN: Catalunya 1973-1983. Barcelona. L'Avenç,
1984. Pàg. 213-217.
(5) Salvo, Ramon. Pròleg a: Pope, Jordi. Llibre del fred. Barcelona:
RSalvo, 1996. (Poesia; 2).
(6) Yates, Alan. Una generació sense novel·la? La novel·la
catalana entre 1900 i 1925. 3a ed. Barcelona. Edicions 62, 1984. (Llibres
a l'abast; 122) Pàg. 129.
(7) Vegeu-ne una amarga constatació en: Rosselló Bover,
Pere. L'infern de l'illa (una petita comèdia). Palma de Mallorca:
Fundació Sa Nostra, 20022. (Tià de Sa Real; 67).
(8) Marquès, Josep-Vicent. Tots els colors del roig: quasi unes
memòries ideològiques. València: Eliseu Climent,
1997. )La Unitat; 162) Pàg. 201.
(9) Badia i Margarit, Antoni M. "Ambit I: llengua". EN: De
les idees als fets: reflexions al cap de 20 anys del Congrés de
Cultura Catalana. Barcelona: Edicions 62, 1999. Pàg. 3-13 (fragments
citats en aquest pròleg).
(10) Rendé i Masdéu, Joan. "Recule, o avancem?".
Serra d'Or. núm. 486 (juny 2000), pàg. 89.
(11) Vegeu els llibres que en recullen documentació: La nació
secreta: verds un nou congrés de cultura. Girona: Llibres del Segle,
1999; Països Catalans segle XXI: identitat, societat i cultura. Lleida:
El Jonc, 2000; Països Catalans i normalització cultural: ponències
del III Congrés de Cultura Catalana. Barcelona: Mediterrània,
2001.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
Tornar
|
..........
|