MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

El punt de partença de El darrer hivern de Chopin i George Sand se situa precisament al final de la vida de George Sand, a Nohant, el casal de l'escriptora, a les acaballes de l'hivern de 1876. És aleshores quan, envoltada de la família, amb la majoria d'amics i amors desapareguts, la baronessa Dudevant reflexiona sobre la seva vida, la literatura, els terratrèmols polítics i personals en les quals ha participat al llarg dels anys.
Gran part del material novel·lat és basat en fets històrics documentats, en els treballs de molts estudiosos de la Comuna; aquí podríem citar la famosa Historia de la Comuna de 1871 de Lisagaray (Madrid, Artiach editorial, 1970), l'estudi d'Albert Ollivier La Comuna (Madrid. Alianza Editorial, 1967), Los poetas de la Comuna, un llibre presentat per Maurice Choury, amb pròleg de Jean-Pierre Chabrol (Barcelona, José Batlló, editor, 1975) a part dels treballs de Marx com La guerra civil en Francia inclós en les Obras escogidas (II) de Marx y Engels (Moscou, Editorial Progreso, 1979), i la prou comeguda L'Estat i la revolució de Lenin, un resum de l'experiència revolucionària de la Comuna que s'inclou en el volum segon de V.I. Lenin: Obras escogidas en tres tomos (Moscou, Editorial Progreso, 1970). Malgrat això, el cert és que el novel·lista ha deixat volar la imaginació i, sense perdre la línia verídica que situa els personatges en la història, ha volgut crear escenes i passatges que, com és evident en un relat de ficció, no tenen res a veure amb una minuciosa realitat històrica.
És el cas del fantàstic viatge de Sand a l'interior de la Comuna, en ple govern revolucionari, quan el poble armat de París combat l'imperialisme prussià i la burgesia de Versalles. Malgrat que sé ben bé quina era la posició de George Sand respecte a la Comuna, cal dir que per a mi ha estat una aventura romàntica i de gran valor creatiu imaginar una Sand lluny del pragmatisme dels seus darrers anys. Uns anys finals en què sabem ben bé com era molt lluny de les dèries de revolta universal de la joventut, malgrat que, per a tranquil·litzar la seva consciència, l'any 1870 encara escrivia que era "de les més roges". Vana il·lusió! Sand, i ho escriu per activa i per passiva, ja no és la dona del 1848 que agita a les masses parisenques i que ocupa amb elles l'Assemblea Nacional exigint l'enviament d'un exèrcit per a alliberar Polònia de la tirania russa.
Sand, a Nohant, com també es pot copsar en diversos capítols de les novel·les abans esmentades, viu dels records d'un passat que li sembla cada vegada més i més evanescent. Somnia els amors esvanits, els amics que ja han desaparegut. Fa vida familiar. "No entenc res del que s'esdevé a París", escriu, referint-se als esdeveniments revolucionaris de març de 1871. Fa temps que ha perdut el contacte amb la realitat política del moment. Els fets de París li semblen una carnisseria, una brutalitat, una macabra reedició del 93, i, si ja el 1848 s'havia sentit oposada a determinats sectors d'esquerra republicans, especialment als seguidors de Blanqui i als partidaris d'una dictadura popular, ara, recordem que parlam del 1871, després de la desfeta de l'exèrcit francès davant els prussians, el fets de la proclamació del primer govern obrer en la història de la humanitat li queden molt llunyans. Cap al 1870 escriu al seu estimat Flaubert i li narra la malaltia del seu fill, Maurice. Li explica que, en aquells moments, només viu per a la família. Escriu: "Quan ell s'acuba, totes morim: mare, esposa, filles. Aurore diu que voldria estar malalta enlloc del seu pare. Els cinc ens estimam tant, amb tanta intensitat que la sagrada literatura, com vostè l'anomena, ocupa solament un lloc secundari en la meva vida. Sempre he estimat a algú més que a la literatura; i a la meva família més que res".
Aquesta és la situació psicològica de Sand en els seus darrers anys. I, tanmateix, és el món que he volgut ressuscitar en El darrer hivern i en Corambé: el dietari de George Sand. Cap a l'any 1872 aquesta accentuació del seu pensament envers el passat es fa cada vegada més i més intensa. Turguénev visita Nohant i, al costat de Sand, passen el temps rememorant els amics que ja no hi són. Chopin hi és sempre present en els seus records malgrat la violència de la ruptura sentimental que tengué amb el músic. Ruptura que, segurament, precipità la mort de Chopin.
En aquesta època, les pàgines del diari de Sand que reprodueix Belinda Jack en el seu George Sand (pag. 367) palesen aquesta immersió en els records, en la vida passada. Després de la visita de Pauline Viardot, una de les seves antigues amants, quan aquesta li canta algunes cançons del temps passat, Sand escriu: "Quin dia, quina emoció, quina penetració musical!". I, un poc endavant, recordant les excursions al riu Indre amb els amics, recorda la seva presència intensa a Nohant amb aquestes paraules: "Mentre estic dins l'aigua, pens en tots aquells que nedaren amb nosaltres en el passat: Pauline i la seva mare, Chopin, Delacroix, el meu germà. Anàvem a nedar fins i tot de nit. Veníem a peu i tornàvem de la mateixa manera. Tots han mort. Tots excepte Madame Viardot i jo mateixa".
Però jo la volia fer rejovenir d'un cop. La volia fer veure, agafada ben fort de les mans del novel·lista i de Vaneau, posant en escena un imaginari i fantasmal darrer amor, el resultat pràctic de quasi un segle de formació d'una autèntica consciència revolucionària a França. Volia copsar, imaginar les reaccions d'una revolucionària de 1848 davant l'acció del poble armat. Ara, ja no es tracta de fer la revolució només mitjançant l'amor universal predicat pels fourieristes, lluitar per aconseguir el vot per a la dona... El temps s'ha avançat de segles. París ja no és aquella ciutat on la baronessa Dudevant pot discutir de política fins a altes hores de la nit o, amb el darrer amor, sentir el ressò de les seves botes clavetejades damunt les llambordes de les avingudes parisenques. La revolució no és pel vot, pel divorci, per abolir els títols aristocràtics. Ara la revolta s'ha tornat perillosa per a George Sand i per a alguns dels seus amics, sobretot per a Dumas fill que, des de Versalles, demana l'execució de les "roges embarassades" a fi que mai no puguin néixer revolucionaris per al futur.
Per primer cop en la història, el març-abril de 1871, la bandera roja regna en els carrers de París i Europa tremola, conté l'alè. Sand només sap veure incendis i robatoris, "violència", arreu. Ara, les noies de les fàbriques porten un fusell a la mà i surten amb els seus companys cap al front que és a prop, al costat de pares, nuvis i germans.
"París ha enfollit!", escriu la baronessa.

Tornar

..........