| Estat
d'excepció.
EUSÈBIA RAYÓ. (*)
......Amb la novel·la
Estat d'Excepció Miquel López Crespí ens parla
amb malenconia i amb recança, de "rondalles de sang".
Amb aquesta frase, tan senzilla i alhora tan penetrant i precisa, evoca
tot un món clandestí i furtiu, d'històries xiuxiuejades
a la vora de la llar, històries de desapareguts i d'assassinats.
No és precís tancar els ulls per imaginar-nos un al·lot
que s'amaga i escolta, en la confiança de saber sempre alguna cosa
més d'allò que ell sap que se li oculta, potser pietosament.
Qui no ha estat alguna vegada un al·lot així i ha actuat
d'una manera semblant? I qui no ha cercat, com ell, dins calaixos de vells
canteranos i baguls, de guarda-robes i pasteres mig esfondrades, records
secrets d'altres temps i d'altra gent, amb la curolla d'esbrinar, de desvetllar
les claus, els secrets, el llenguatge xifrat de les seves vides? I ens
parla també dels "castells de la infantesa", que no han
sobreviscut. Per ventura es mantenen en peu encara alguns dels nostres
castells? O més aviat s'han anat esbucant sota les empentes de
l'existència? I ens conta així mateix que els seus dies
són de "música amarga". Hi ha algú aquí
que no l'hagi escoltada mai aquesta música? I qui no l'escolti
encara adesiara?
També podem identificar-nos amb el jove que compra llibres si més
no prohibits, i revistes endarrerides, d'aquelles que no és políticament
convenient llegir, a les llibreries de vell o a les parades de la fira
del Ram, en una mena de viatge iniciàtic cap a un món que
intueix diferent del que viu i observa dia rera dia. Un món on
la cultura, tota la cultura, no hi gaudeix de gaire prestigi i on descobreix
que la cultura catalana hi té el seu lloc, il·lícit
i menystingut, malgrat les declaracions que certs personatges han fet
darrerament en sentit contrari. Dic doncs, que En Miquel coneix un món
furtiu i menystingut en general, però no per això menys
important que l'oficial.
I podem compartir així mateix la vivència de la seva alegria
en poder col·laborar i escriure a pàgines culturals i, per
què no, el seu goig en cobrar alguns doblers per la seva tasca
literària... Perquè l'escriptor s'alimenta de l'esperit,
és cert, però també de pa. No hem d'oblidar-ho.
Ens dóna a conèixer un món escondit, en el qual es
va treballant activament i generosament, per la supervivència d'uns
ideals que es contraposen amb els de la dictadura i els del capitalisme.
De segur que és gràcies a persones com ell, que han mantingut
la flama de la rebel·lia, en els seus "anys del desig més
ardent", com ell mateix els anomena, que hem pogut assolir ara el
coneixement d'uns fets que d'altra manera s'haguessin perdut. En aquest
sentit record en els meus temps del Batxillerat Superior, que jo vaig
estudiar en la modalitat nocturna, en sortir de la feina, quan era joveneta,
l'any 72 o73, que em sorprenia sempre i em feia cavil·lar el que
deia una companya de classe, el punt de vista de la qual es contraposava
tothora amb la versió oficial del que havia succeït durant
la guerra i els anys posteriors. Sempre li agrairé això,
malgrat que no puc recordar com es deia. Gairebé podria afirmar
que era una d'aquestes persones, com en Miquel, que s'arriscava força
per encendre en nosaltres una espurna d'inconformisme, de curiositat,
d'incertesa en tot allò relatiu a la versió que es donava
de les coses que succeïen tant en la vida quotidiana, com en aquesta
altra vida, sòrdida i menyspreable, que tenia lloc a les comissaries
i presons. Vida, d'altra banda, que no et podies acabar de creure, perquè
com era possible que els bons de la "pel·lícula",
els salvadors d'Espanya, fessin coses així? I que el "glorioso",
no ho fos tant, "glorioso"? Tant i més, si es provenia,
com era el meu cas d'una família del que en Miquel anomena i descriu
com a gent d'ordre...
Però m'estic desbaratant, perquè he dit abans que preferia
valorar la veu de l'escriptor, més aviat que la de l'activista.
I en aquest llibre aquesta veu és la de l'home que va passant per
una successió de viatges iniciàtics dins l'espai, dins la
ment i dins del cor. Viatges a la recerca de llibres i d'un treball digne,
viatges cap a la llibertat que l'Europa simbolitzava en els anys 60 i
70... en els anys de la seva i la meva jovenesa... I sobre tot, d'un viatge
a bord d'un vaixell, per la Mediterrània, antiga i eterna, novella
sempre, que ens descriu amb unes paraules d'una bellesa corprenedora i
que ens permeten olorar el seu perfum, que és nostre, és
a dir de tots, i enlluernar-nos amb el seu sol, amb el nostre, i embadalir-nos
amb els seus estels, amb els nostres... I fins i tot submergir-nos dins
les seves aigües de mil tonalitats i poder emergir com a infants,
disposats a jugar de nou les cartes que el joc de la vida ha tengut a
bé atorgar-nos. Una Mediterrània sublim, que viu ja tan
sols dins del record, perquè en gran part ja no existeix, perquè
l'han o l'hem malbaratada, si més no, en nom del progrés...
Potser tampoc no en teníem, d'alternativa en aquells temps, quan
començaren o començàrem a fer-ho...
I un viatge a la recerca en definitiva d'una Ítaca en el camí
de la qual hi ha trobat amor i esperit, cultura i saviesa. I, el més
important de tot, s'hi ha trobat a ell mateix. Ítaca, com sempre,
li ha regalat un bell viatge, ric en experiències: el de la vida,
que nosaltres tenim la sort que ens deixi imaginar i alenar mitjançant
els seus escrits...
I per ventura Ítaca ens permet encara afegir-hi una altra riquesa:
el que avui, aquí, en Miquel i jo, a pesar de provenir de famílies
d'ideologia diferent, haguem assolit un pòsit comú i poguem
compartir amistat, ideals i respecte.
(*) Eusèbia Rayó és escriptora.----------------------------------------------------------------------------------------------------Tornar
|
..........
|