ANTONI MIR I FULLANA (*)

Fa molts d'anys que conec Miquel López Crespí, amic i company de lluites en temps difícils: "érem joves, aleshores, i les nits eren molt llargues". Li agraesc que hagi pensat amb mi per parlar d'Estat d'excepció, un llibre autobiogràfic fins a l'intimisme i narrador d'esdeveniments històrics ben propers.
En Miquel és novel·lista, autor teatral i poeta amb més de vint poemaris publicats i guardonats arreu dels Països Catalans. L'autor d'Estat d'excepció començà l'any 1968 les seves col·laboracions (especialment literàries) en la premsa de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Baleares, Cort... Membre de l'oposició antifranquista ha deixat constància d'aquesta lluita per la llibertat del nostre poble en nombrosos llibres i articles, especialment en el llibre de memòries L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 i en les obres d'assaig Cultura i antifranquisme i No era això: memòria política de la transició.
Com ja sabeu, Miquel López Crespí, com a col·laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i també a la història de Mallorca i del moviment obrer català i internacional. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares.
Les meves paraules no poden ni volen ser les d'un crític literari, sinó les d'un lector que comparteix el compromís de l'autor amb una ètica civil que posa per damunt de tot la persona humana i, amb més raó, els desheretats de la història. Un lector a qui la vida ha duit a dedicar-se a la gestió cultural i a col·laborar en la direcció de l'ONG de la llengua i la cultura per excel·lència a les nostres illes, l'Obra Cultural Balear, fundada per Francesc de B. Moll fa gairebé quaranta anys.
Val la pena recordar-ne els orígens, que Moll esmenta a les seves memòries. Ens hi diu que per a ell, l'any de la victòria no fou el 1939, anys al contrari, aquesta fou la data d'inici de la lluita per la recuperació de les coses més estimades. No, per a ell, l'any de la victòria fou el 1962, en què sortí publicat el darrer tom del Diccionari Català-Valencià-Balear, i assegurant així la conservació del tresor de l'idioma. Aleshores començava tota una altra tasca, "havia arribat l'hora de l'acció pública i comunitària", la més individual d'usar sempre i pertot arreu la llengua catalana, i la més col·lectiva d'associar-se per defensar la recuperació dels usos públics d'una llengua prohibida i postergada pel franquisme. Així que l'OCB neix amb una clara voluntat de compromís i fermesa en defensa de la llengua i la cultura, endinsa les seves arrels en els prohoms de la Renaixença, i en els precedents com l'Associació per la Cultura de Mallorca, i arriba als nostres dies amb un paper cívic capdavanter de lluita per la identitat i l'autogovern del poble de les Illes.
Des d'aquests compromís amb la nostra terra, compartit amb l'autor, em plau participar en aquesta presentació. Vull significat que Josep M. Llompart, l'home que va fer país i president de l'OCB des de 1976 a 1983, apareix esmentat diverses vegades al llibre com a referent literari i cívic de tota una etapa.
L'autor d'Estat d'excepció milita dins el pensament crític en època d'uniformització i de pensament únic. Reclama per a l'intel·lectual el compromís social que proclamava Sartre. Reivindica poder opinar políticament, i no precisament de manera "políticament correcta". No és estrany que algú hagi parlat d'un instint d'insubmissió, de revolta contra l'ordre establert, contra l'acceptació acrítica de la injustícia véngui d'on véngui. L'escriptor fa seva la història dels derrotats i dels heterotoxos de tots els temps.
Avui mateix he llegit el llibre dins l'avió, camí de Mallorca, i no he pogut evitar, en acabar el segon capítol, fixar-me en una idea referida al pacte de silenci de la transició pacífica del franquisme a la democràcia: "no era hora de servar la memòria dels herois, els militants desapareguts en dècades de forçada boca closa: era el moment de l'estreta de mà amb els vencedors. Res més no importava". A partir de prendre per a la seva ficció la realitat històrica, l'autor guerreja contra la ignorància, la desmemòria inconscient, la manipulació del passat.
Una actitud ben necessària, la de batallar contra la castració conscient de la memòria, posada d'actualitat per les més altes instàncies de l'Estat. Ha dit el Rei al discurs del Premio Cervantes "Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó munca a hablar en castellano; fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntat libérrima, el idioma de Cervantes". I la Ministra d'Educació y Cultura, responsable política en aquest cas del discurs reial, ha dit a El País que "habría que ver cuándo se ha prohibido hablar una lengua en España i con qué intensidad". Com no podia ser d'altra manera, l'OCB ha demanat una rectificació pública d'aquestes declaracions negacionistes i, en cas contrari, interposarà demanda judicial.
Però tornem a l'autor de sa Pobla. En la novel·la Estat d'Excepció que acaba de publicar Pagès Editors, l'escriptor parla de son pare, de la guerra civil, dels assassinats de persones estimades ("les nits eren molt llargues..."), de la primera acció de resistència, de les lectures dels clàssics i dels marxistes, de la clandestinitat. I dels somnis que creixen, com deia Josep M. Llompart dels darrers anys del franquisme, que foren com una primavera civil, encara que després vendria el desencís. Cadascú de nosaltres hi podria afegir la seva vivència perquè l'autor ens parla del nostre temps.
En subratllaré una que de tan senzilla és una veritat absoluta: "ningú que no hagi militat en alguna d'aquelles heroiques i voluntarioses organitzacions clandestines no es pot imaginar el temps emprat en la lluita revolucionària". Una altra, treta del capítol 'Rondalles de sang', que de tant quotidiana és una proclamació de ganes de viure: "arreplegar quatre engrunes de felicitat, les nostres poques veritats inútils, aquell llunyà paisatge assolellat, les llunes clares. Respirar a fons sota les palmeres amb els ulls condormits de la son de viure tant". La militància política dels darrers anys del franquisme era així, una dedicació vital, apassionada, total i amb ideals.
Per a mi, i encara que ell mateix no ho sàpiga, traspua a través dels seus escrits l'ètica civil de Camus. L'actitud d'home rebel, de l'home que diu NO davant l'absurd de l'existència i que al mateix instant diu SÍ a la vida. La rebel·lió que 'es fa tant contra la mentida com contra l'opressió', que 'és profundament positiva, perquè revela el que ha de defensar sempre l'home', que 'és l'acte de l'home informat que posseeix la consciència dels seus drets' i que, com a evidència, 'treu l'individu de la seva soledat. És un lloc comú que funda en tots els homes el mateix valor. Jo em rebel, doncs (tots) som'.
L'autor d'Estat d'Excepció interpreta el món des d'una moral civil, un sistema de valors que posa per davant de tot la vida i la persona. No és casualitat, en conseqüència, que s'hi faci referència al conegut poema de Kavafis, Ítaca, aquell que musicà Lluís Llach i que ens ha acompanyat moltes hores del nostre viatge particular.
Que el desig de viure i de ser feliços amari la vida de tots nosaltres, i que ens puguem tornar a trobar sovint per compartir les experiències literàries d'un home rebel com el mallorquí i pobler Miquel López Crespí.

(*) Antoni Mir i Fullana fou President de l'Obra Cultural Balear (OCB) i actualment és Director General de Política Linguistica de la Generalitat de Catalunya.

Tornar

..........